PETITES COSES IMPORTANTS

Els fets van tenir lloc en un escenari tan èpic com inesperat: la comissaria de policia de Vilanova i la Geltrú, aquell lloc màgic on la gent entra per renovar el DNI i surt amb històries que semblen guions de sitcom administrativa. Era el 9 de març de 2026, abans-d’ahir mateix. Un ciutadà, Albert Montserrat Eroles , va anar tranquil·lament a fer el que qualsevol mortal fa tard o d’hora: renovar el document nacional d’identitat. Tot normal… fins que va cometre l’acte revolucionari del dia: demanar atenció en català. Sí, en català. A Catalunya. Una idea realment arriscada. En arribar, els agents li expliquen que hi ha problemes informàtics. Però cap problema, perquè hi ha una màquina dins d’una cabina que ho solucionarà tot. Ja se sap: quan falla la informàtica, sempre hi ha una altra informàtica que falla amb més estil. El funcionari parla en castellà, Montserrat en català, i durant una estona tot flueix amb la calma diplomàtica d’una reunió de l’ONU… fins que entra en escena la pro...

Divendres, 6 de març del 2026. Un ciutadà català puja tranquil·lament a un tren a Lleida-Pirineus direcció Barcelona. Tot sembla normal fins que, sorpresa absoluta, el tren s’atura. Però no passa res, perquè vint minuts després apareix l’interventor per tranquil·litzar els passatgers amb una informació molt útil: arribarem amb una hora de retard perquè hi ha un incident a Sants. I, per descomptat, tot això en castellà. Per què complicar-se, oi? L’usuari, que devia tenir la gosadia de voler entendre on era exactament, li fa una pregunta molt exòtica a l’interventor: “Som en un túnel?” En català, és clar. Un repte lingüístic gairebé impossible. La resposta arriba ràpidament: “No t’entenc.” L’usuari, ingenu de mena, pensa que potser ha parlat massa ràpid i repeteix la pregunta vocalitzant. Però aquí és quan la conversa puja de nivell cultural. L’interventor decideix contestar en basc amb una mena de lliçó magistral de comunicació internacional: “Tu em parles català i jo en basc. Tu no m’e...

A partir d’avui, aquest bloc estrena una nova secció dedicada a explicar casos reals de catalanofòbia, tant del passat com del present… i, si cal, també dels que vagin apareixent en el futur. La idea té dos objectius molt clars: • Fer més visible la magnitud d’una situació que, malauradament, es repeteix cada vegada més sovint i que resulta tan incòmoda com injusta. • Anar construint, a poc a poc, un petit directori de locals, empreses o persones que dificulten la convivència lingüística. L’objectiu és senzill: ajudar-nos entre tots a evitar situacions desagradables amb qui menysprea, maltracta o margina la nostra llengua. Costa d’entendre, i fins i tot resulta poc intel·ligent des d’un punt de vista comercial, que hi hagi persones, siguin immigrades o autòctones (encara més sorprenent en aquest cas), que decideixin exigir als seus propis clients que canviïn al castellà, sovint anomenat per ells mateixos “espanyol”. Tot plegat amb el risc de perdre clients o negoci només per mantenir u...

Dissabte al vespre, al centre de Barcelona, es va viure una d’aquelles escenes que, si no fossin reals, semblarien escrites per un guionista amb massa cafè i poca fe en la humanitat. Tot va començar quan un client va cometre un acte d’audàcia gairebé revolucionari: parlar en català. Sí, en català. A Catalunya. Una gosadia que, aparentment, alguns consideren tan provocadora com entrar a una piscina amb sabates. L’escenari del drama va ser el restaurant equatorià El Ñaño Balmes, al carrer de Balmes 18 de Barcelona. El client, inconscient del perill, va demanar els plats en català. I aquí ve el primer gir argumental que faria plorar d’emoció qualsevol detectiu: els cambrers el van entendre perfectament. Tant, que tots els plats que van arribar a la taula eren exactament els que havia demanat. Un miracle lingüístic digne d’estudi científic. Però, pel que sembla, entendre el català no era el problema. El problema era… que existís. Quan el client va comentar la situació, la conversa va evolu...

Benvolgut Marc, Els oients de RAC1 estem avesats a la paraula viva, a la rèplica àgil i al somriure que talla com un bisturí de vellut. Justament per això, el silenci sobta més que un crit. En una entrevista recent, la col·laboradora Brigitte Vasallo va afirmar, entre altres coses, que “el català serà recordat com una llengua feixista” i que “el català morirà igual”. Declaracions d’aquest calibre no són simples provocacions de sobretaula: són pedres llançades contra una llengua que, agradi més o menys, és patrimoni compartit de milions de persones. El que desconcerta no és tant l’existència d’opinions crítiques, que formen part del debat democràtic, sinó l’absència de contrapunt. La llengua catalana no necessita protecció paternalista, però sí un mínim de rigor quan se la vincula amb les ideologies que han perseguit precisament la seva existència. Davant d’afirmacions tan categòriques, una pregunta incisiva hauria estat saludable. Una matisació, fins i tot breu, hauria estat elegant. U...

El català, aquesta criatura filològica que va sobreviure a decrets, dictadures i al doblatge de Telecinco i d'altres, resulta que és una llengua feixista, segons Brigitte Vasallo, perquè hi ha gent que el vol parlar. Fascinant gir de guió. Si exigeixes que et respectin la llengua pròpia, ets Darth Vader amb diccionari. Imaginem-ho: - “Bon dia, em podria atendre en català?” -  Això és un abús de poder. Na Brigitte va fer unes afirmacions incendiàries sobre la nostra llengua al programa 'Vostè Primer' de Rac1, conduït per Marc Giró. Donat que, ni el conductor del programa ni Rac1, han donat resposta a aquestes declaracions de la senyora? Vasallo, ho faig jo. Na Brigitte Vasallo va criticar la llengua catalana i els catalans amb sarcasme i amenaces gratuïtes a la nostra llengua, el català. De cop, el simple fet de voler viure en la llengua pròpia es converteix en opressió Intergalàctica i  el “si us plau” passa a ser una arma de destrucció massiva. L’argument estrella: “No pod...

Qui està de pega, amb els collons ensopega. Perdoneu la finor lèxica, però quan la realitat decideix fer stand up, cal deixar-li el micròfon. Resulta que el govern de l’Espanya autoproclamada progressista, amb el sempre inspirat Pedro Sánchez Pérez-Castejón al timó, ha decidit que el gran drama de la mobilitat ibèrica no són els sots, ni els peatges, ni els col·lapses de l’operació retorn. No. El veritable enemic de la seguretat viària és… l’accent obert. Sí, heu llegit bé. Ara sembla que la pau a les carreteres depèn de redreçar les titlles rebels. Perquè, segons aquesta nova èpica administrativa, és infinitament més segur que Barberà passi a dir-se Barberá. Ja se sap que una vocal amb accent inclinat cap a l’est pot provocar marejos, desviaments sobtats i, en casos extrems, un xoc frontal amb la gramàtica castellana. Imaginem l’escena: un conductor distret veu una “à” i, incapaç de gestionar aquella inclinació sospitosa, perd el control del vehicle. El cotxe rebota contra la barrera ...

Ignoro quin ha estat el vostre motiu per publicar a la vostra plataforma, aquest compendi insultant, propagandístic, execrable i molt malintencionat reportatge anomenat Ícaro. Ni és instructiu, ni explica la veritat, ni té en compte per quin motiu es van produir aquells esdeveniments i que demanaven les persones que es manifestaven públicament i pacíficament. És simplement un compendi d'actes brutals portats a terme per cossos policials espanyols alimentats per la prepotència d'una gran part de la societat espanyola que van anar a acomiadar-los als seus llocs de partida estimulant-los amb un crit de guerra, "a por ellos". I que la justícia, o no, espanyola els ha indultat i a més premiat per la seva gesta. Tenint en compte l'animadversió contra Catalunya i els catalans repartida en dosis "prèmium" per tota la geografia espanyola des del segle XIX, que segueix creixent a bon ritme gràcies a informacions tendencioses i fins i tot falses de principi a fi, e...

Aquesta és la transcripció completa del parlament de Eduard Sola a l'hora de recollir el Premi Gaudí com a autor de la pel·lícula "Casa en flames", lliurats abans-d'ahir 18 de gener de 2025. La meva família està lluny de ser la família de «casa en flames» Ens agradaria tenir una casa a la Costa Brava i un barquito per sortir a navegar, però no el tenim. A casa som orgullosament xarnegos. Els meus avis, tots, van venir d'Andalusia L’avi Eduardo, no sabia llegir ni escriure, va amagar tota la vida que era analfabet. Ell era analfabet i jo em dedico a escriure. Podria entendre aquest Gaudí com una venjança contra tots els que van enganyar el meu avi aprofitant-se de les seves mancances culturals. Una venjança contra tots els que d’una forma o un altre han fet sentir inferiors als meus avis, als meus pares i tiets. Una venjança contra totes aquestes mirades de superioritat que en tres generacions hem hagut d’empassar els que venim de b...