EL ÑAÑO, BALMES 18, BARCELONA

Dissabte al vespre, al centre de Barcelona, es va viure una d’aquelles escenes que, si no fossin reals, semblarien escrites per un guionista amb massa cafè i poca fe en la humanitat.

Tot va començar quan un client va cometre un acte d’audàcia gairebé revolucionari: parlar en català. Sí, en català. A Catalunya. Una gosadia que, aparentment, alguns consideren tan provocadora com entrar a una piscina amb sabates.

L’escenari del drama va ser el restaurant equatorià El Ñaño Balmes, al carrer de Balmes 18 de Barcelona. El client, inconscient del perill, va demanar els plats en català. I aquí ve el primer gir argumental que faria plorar d’emoció qualsevol detectiu: els cambrers el van entendre perfectament. Tant, que tots els plats que van arribar a la taula eren exactament els que havia demanat. Un miracle lingüístic digne d’estudi científic.

Però, pel que sembla, entendre el català no era el problema. El problema era… que existís.

Quan el client va comentar la situació, la conversa va evolucionar amb la delicadesa d’un elefant en una botiga de porcellana. Segons el relat, una encarregada del local va intervenir per elevar el nivell del debat cultural amb burles sobre el català. Perquè si una cosa caracteritza els grans debats lingüístics és la subtilesa intel·lectual de riure’s d’un idioma.

La funció encara no havia acabat. Un altre responsable del restaurant es va afegir a la festa verbal, probablement pensant que dues opinions poc brillants sempre fan més llum que una sola.

Després d’aquesta enriquidora experiència sociolingüística, el client va decidir demanar el full oficial de reclamacions. El document, sembla, va iniciar una petita odissea administrativa. El personal del restaurant el va retardar amb una calma gairebé meditativa, potser amb l’esperança que, amb prou temps, el català desaparegués per si sol.

Mentrestant, el client va rebre una lliçó geopolítica improvisada: “Som a Espanya”, li deien, i per tant “havia de parlar en espanyol”. Una teoria fascinant que, aplicada amb la mateixa lògica, implicaria que a Suïssa tothom parla quatre idiomes alhora o que a Bèlgica la gent es comunica amb gestos per no equivocar-se.

I així va acabar una vetllada gastronòmica que prometia menjar equatorià i va acabar servint, de propina, una degustació inesperada d’ignorància amb salsa de sarcasme. Bon profit lingüístic.