RENFE, CATALANOFÒBIA D'INTERVENTOR I REVISOR

Divendres, 6 de març del 2026. Un ciutadà català puja tranquil·lament a un tren a Lleida-Pirineus direcció Barcelona. Tot sembla normal fins que, sorpresa absoluta, el tren s’atura. Però no passa res, perquè vint minuts després apareix l’interventor per tranquil·litzar els passatgers amb una informació molt útil: arribarem amb una hora de retard perquè hi ha un incident a Sants. I, per descomptat, tot això en castellà. Per què complicar-se, oi?

L’usuari, que devia tenir la gosadia de voler entendre on era exactament, li fa una pregunta molt exòtica a l’interventor: “Som en un túnel?” En català, és clar. Un repte lingüístic gairebé impossible. La resposta arriba ràpidament: “No t’entenc.”

L’usuari, ingenu de mena, pensa que potser ha parlat massa ràpid i repeteix la pregunta vocalitzant. Però aquí és quan la conversa puja de nivell cultural. L’interventor decideix contestar en basc amb una mena de lliçó magistral de comunicació internacional: “Tu em parles català i jo en basc. Tu no m’entens a mi, jo no t’entenc a tu.” Una demostració pràctica de diplomàcia lingüística digna d’estudi.

Davant d’aquest experiment sociolingüístic improvisat, l’usuari opta per passar-se al castellà i recorda tímidament que, curiosament, són a Catalunya, on el català és oficial. No calia dir-ho, evidentment, però ho fa per si de cas hi havia alguna confusió geogràfica dins del vagó.

Mentrestant, el revisor que acompanya l’interventor decideix aportar un argument definitiu, gairebé filosòfic: “Som a Espanya.” Un raonament tan contundent que deixa poc marge a la rèplica. L’usuari, tossut, s’atreveix a recordar que també són a Catalunya i que el català també és oficial. Fins i tot admet que va canviar al castellà, potser innecessàriament.

La conversa, com és natural en aquests casos tan harmoniosos, va pujant de to. L’interventor inicia llavors un monòleg on barreja llengua, política i una mica d’intel·ligència emocional. “Sempre sou els mateixos. Els independentistes, una altra cop amb la llengua.” Un clàssic de la dialèctica ferroviària contemporània.

Veient que el debat acadèmic s’allarga, l’usuari decideix abandonar la discussió. Al cap i a la fi, potser tot s’hauria pogut resoldre amb una resposta simple i educada. Però abans de marxar, l’interventor deixa anar la reflexió final, gairebé com una cita per emmarcar: “Si no saps d’on vinc ni qui sóc, per respecte i educació, has de parlar-me en castellà.” Estrany, no va dir espanyol.

I així, entre retards, túnels hipotètics i lliçons de geopolítica lingüística, es confirma una idea força estesa: que el castellà ocupa una mena de categoria superior i que parlar català pot semblar una provocació o una reivindicació política.

Quan, en realitat, la cosa és molt menys dramàtica. Els catalans, increïblement, som persones normals. Com qualsevol altre ciutadà del món. I, quina casualitat, ens agrada parlar la nostra llengua al nostre país. Un costum realment extravagant segons quines menes de immigrants o autòctons ens topem.