Entrades

S'estan mostrant les entrades amb l'etiqueta Pedro Sánchez Pérez-Castejón

CERVESERIA UNIVERSITAT. PÇA. UNIVERSITAT 11, BARCELONA

Imatge
  Dimarts 10 de març, a la Cerveseria Universitat. Dos estudiants fan una cosa absolutament revolucionària: demanar unes mitjanes… en català. Sí, sí, així de salvatges. La cambrera, defensora acèrrima de l’orde lingüístic universal, decideix posar límits al caos i respon que, si no ho diuen en castellà, ella no els atendrà. Ordre restaurat. Civilització salvada. Resum de la seva política d’atenció al client: “Si no parleu en castellà, no us atendré. Us pireu del bar.” I, per si algú pensava que era un malentès puntual, ho deixa ben clar amb orgull corporatiu: “Això és el que fem amb tothom qui parla català aquí al bar.” Tot molt normal. Ja se sap que demanar una cervesa en català és pràcticament una activitat d’alt risc. Si voleu veure el vídeo:  https://twitter.com/i/status/2031753532068515864

LA SEGURETAT A LA CARRETERA POT DEPENDRE D'UN ACCENT

Imatge
Qui està de pega, amb els collons ensopega. Perdoneu la finor lèxica, però quan la realitat decideix fer stand up, cal deixar-li el micròfon. Resulta que el govern de l’Espanya autoproclamada progressista, amb el sempre inspirat Pedro Sánchez Pérez-Castejón al timó, ha decidit que el gran drama de la mobilitat ibèrica no són els sots, ni els peatges, ni els col·lapses de l’operació retorn. No. El veritable enemic de la seguretat viària és… l’accent obert. Sí, heu llegit bé. Ara sembla que la pau a les carreteres depèn de redreçar les titlles rebels. Perquè, segons aquesta nova èpica administrativa, és infinitament més segur que Barberà passi a dir-se Barberá. Ja se sap que una vocal amb accent inclinat cap a l’est pot provocar marejos, desviaments sobtats i, en casos extrems, un xoc frontal amb la gramàtica castellana. Imaginem l’escena: un conductor distret veu una “à” i, incapaç de gestionar aquella inclinació sospitosa, perd el control del vehicle. El cotxe rebota contra la barrera ...

ISRAEL O PALESTINA

Imatge
Qualsevol conflicte bèl·lic porta inclòs de sèrie, molts morts, ferits, molta destrucció, crims a l'ombra, violacions, assassinats a sang freda, pèrdues econòmiques importantíssimes pels bàndols implicats, patiments, trastorns psicològics... i totes aquestes pèrdues triguen dècades, quan no generacions senceres a desaparèixer. Posicionar-se a favor o en contra de qualsevol dels bàndols combatents, encara que un d'ells faci moltes més bestieses que l'altre em sembla un error greu. El que cal és tractar d'impedir per tots els mitjans qualsevol conflicte bèl·lic. Tothom que tingui edat suficient, recordarà com es va comportar la societat espanyola davant el conflicte de l'Iraq. Una gran part s’hi va oposar. El 15 de febrer de 2003 es van organitzar manifestacions multitudinàries contra la guerra (més d’un milió de persones a Madrid i centenars de milers en altres ciutats). Els manifestants no anàvem a favor o en contra de cap bàndol, tot al contrari, protestàvem i dema...