PETITES COSES IMPORTANTS

Article molt extens i formatiu que, bàsicament, serveix per explicar la situació actual i el camí que ens ha portat fins aquí. Informació interessant, sens dubte… encara que arriba amb una puntualitat digna d’un tren que passa quan l’estació ja és tancada. Personalment crec que tot plegat arriba massa tard. La situació sembla ja força irreversible, i els clients, siguem particulars o pimes, tenim més aviat el paper d’espectadors que no pas de participants. Una sensació molt reconfortant, tot sigui dit. Fa molts anys que això es veia venir i, sorprenentment, ningú ha fet gran cosa per evitar-ho. El nombre d’oficines bancàries s’ha reduït fins a la mínima expressió, el tracte al client ha anat derivant cap a una amable desídia institucional, i dels horaris d’atenció… bé, potser és millor no obrir aquest meló. Ara tenim oficines bancàries que no disposen d’efectiu, però sí d’un encantós aire de cafeteria de càpsules (sense dir marques, és clar). Això sí: si no tens una quantitat respectab...

Els fets van tenir lloc en un escenari tan èpic com inesperat: la comissaria de policia de Vilanova i la Geltrú, aquell lloc màgic on la gent entra per renovar el DNI i surt amb històries que semblen guions de sitcom administrativa. Era el 9 de març de 2026, abans-d’ahir mateix. Un ciutadà, Albert Montserrat Eroles , va anar tranquil·lament a fer el que qualsevol mortal fa tard o d’hora: renovar el document nacional d’identitat. Tot normal… fins que va cometre l’acte revolucionari del dia: demanar atenció en català. Sí, en català. A Catalunya. Una idea realment arriscada. En arribar, els agents li expliquen que hi ha problemes informàtics. Però cap problema, perquè hi ha una màquina dins d’una cabina que ho solucionarà tot. Ja se sap: quan falla la informàtica, sempre hi ha una altra informàtica que falla amb més estil. El funcionari parla en castellà, Montserrat en català, i durant una estona tot flueix amb la calma diplomàtica d’una reunió de l’ONU… fins que entra en escena la pro...

Divendres, 6 de març del 2026. Un ciutadà català puja tranquil·lament a un tren a Lleida-Pirineus direcció Barcelona. Tot sembla normal fins que, sorpresa absoluta, el tren s’atura. Però no passa res, perquè vint minuts després apareix l’interventor per tranquil·litzar els passatgers amb una informació molt útil: arribarem amb una hora de retard perquè hi ha un incident a Sants. I, per descomptat, tot això en castellà. Per què complicar-se, oi? L’usuari, que devia tenir la gosadia de voler entendre on era exactament, li fa una pregunta molt exòtica a l’interventor: “Som en un túnel?” En català, és clar. Un repte lingüístic gairebé impossible. La resposta arriba ràpidament: “No t’entenc.” L’usuari, ingenu de mena, pensa que potser ha parlat massa ràpid i repeteix la pregunta vocalitzant. Però aquí és quan la conversa puja de nivell cultural. L’interventor decideix contestar en basc amb una mena de lliçó magistral de comunicació internacional: “Tu em parles català i jo en basc. Tu no m’e...

A partir d’avui, aquest bloc estrena una nova secció dedicada a explicar casos reals de catalanofòbia, tant del passat com del present… i, si cal, també dels que vagin apareixent en el futur. La idea té dos objectius molt clars: • Fer més visible la magnitud d’una situació que, malauradament, es repeteix cada vegada més sovint i que resulta tan incòmoda com injusta. • Anar construint, a poc a poc, un petit directori de locals, empreses o persones que dificulten la convivència lingüística. L’objectiu és senzill: ajudar-nos entre tots a evitar situacions desagradables amb qui menysprea, maltracta o margina la nostra llengua. Costa d’entendre, i fins i tot resulta poc intel·ligent des d’un punt de vista comercial, que hi hagi persones, siguin immigrades o autòctones (encara més sorprenent en aquest cas), que decideixin exigir als seus propis clients que canviïn al castellà, sovint anomenat per ells mateixos “espanyol”. Tot plegat amb el risc de perdre clients o negoci només per mantenir u...

Dissabte al vespre, al centre de Barcelona, es va viure una d’aquelles escenes que, si no fossin reals, semblarien escrites per un guionista amb massa cafè i poca fe en la humanitat. Tot va començar quan un client va cometre un acte d’audàcia gairebé revolucionari: parlar en català. Sí, en català. A Catalunya. Una gosadia que, aparentment, alguns consideren tan provocadora com entrar a una piscina amb sabates. L’escenari del drama va ser el restaurant equatorià El Ñaño Balmes, al carrer de Balmes 18 de Barcelona. El client, inconscient del perill, va demanar els plats en català. I aquí ve el primer gir argumental que faria plorar d’emoció qualsevol detectiu: els cambrers el van entendre perfectament. Tant, que tots els plats que van arribar a la taula eren exactament els que havia demanat. Un miracle lingüístic digne d’estudi científic. Però, pel que sembla, entendre el català no era el problema. El problema era… que existís. Quan el client va comentar la situació, la conversa va evolu...

Benvolgut Marc, Els oients de RAC1 estem avesats a la paraula viva, a la rèplica àgil i al somriure que talla com un bisturí de vellut. Justament per això, el silenci sobta més que un crit. En una entrevista recent, la col·laboradora Brigitte Vasallo va afirmar, entre altres coses, que “el català serà recordat com una llengua feixista” i que “el català morirà igual”. Declaracions d’aquest calibre no són simples provocacions de sobretaula: són pedres llançades contra una llengua que, agradi més o menys, és patrimoni compartit de milions de persones. El que desconcerta no és tant l’existència d’opinions crítiques, que formen part del debat democràtic, sinó l’absència de contrapunt. La llengua catalana no necessita protecció paternalista, però sí un mínim de rigor quan se la vincula amb les ideologies que han perseguit precisament la seva existència. Davant d’afirmacions tan categòriques, una pregunta incisiva hauria estat saludable. Una matisació, fins i tot breu, hauria estat elegant. U...