ESQUERRA REPUBLICANA I LA INDEPENDÈNCIA

Esquerra Republicana ha protagonitzat diverses decisions i abstencions clau que els independentistes interpretem com a frens, renúncies o desactivacions del procés. 

- 1931: Proclamació i renúncia pactada. Francesc Macià proclama la República Catalana el 14 d’abril de 1931. ERC hi és al centre de tot. Al cap de pocs dies, però, ERC accepta negociar amb el govern provisional espanyol i transforma aquella república en una Generalitat autonòmica dins la República espanyola. Es tracta de la primera gran renúncia explícita a la independència de Catalunya i probablement la més greu, en aquell moment hauríem tingut més possibilitats d'èxit donada la debilitat del govern espanyol.

- 1932: Acceptació de l’Estatut retallat. ERC impulsa l’Estatut de Núria, aprovat amb un 99% en referèndum. Quan les Corts espanyoles el retallen substancialment, ERC protesta, però accepta i aplica l’Estatut retallat. Assumeix l'encaix autonòmic.

- 1934: Estat Català… sense independència plena. El 6 d’octubre de 1934, Companys proclama l’Estat Català dins la República Federal Espanyola. És un acte sobiranista, però no una declaració d’independència. L’intent fracassa i acaba amb empresonaments i la suspensió de l’autonomia.

- 1936–1939: Guerra i prioritat antifeixista. Durant la Guerra Civil, ERC no impulsa cap procés d’independència i prioritza la supervivència institucional i la lluita antifeixista. La independència queda aparcada davant una situació existencial.

- Franquisme i Transició: acceptació de l’autonomia (1977–1979). En la Transició, ERC és feble, però dona suport a la restauració de la Generalitat. Accepta la Constitució del 1978 de facto. Participa en l’Estatut de 1979. Això consolida una estratègia autonomista, no independentista.

- 1980–2010 La independència com a horitzó, no com a acció. Durant dècades, ERC defensa la independència en el discurs, però no impulsa cap via efectiva per assolir-la. Participa plenament en governs autonòmics. És l’etapa del “sí, però no ara”.

- No desplegar la DUI del 27 d’octubre de 2017. ERC va votar a favor de la declaració d’independència, però va acceptar no desplegar-la ni defensar-la institucionalment després. A més ERC amb Oriol Junqueras al davant, tenien la responsabilitat de desenvolupar la hisenda catalana abans de la declaració d'independència. No van preparar res, "no hi creien en el projecte." Per a molts, això converteix la DUI en simbòlica i buida de conseqüències.

- Accepta el marc autonòmic després del 155. Després de la intervenció de l’autonomia, ERC va apostar per recuperar institucions dins el marc constitucional i prioritzar la governabilitat autonòmica altre cop. Això va ser percebut com l'assumpció de facto la derrota del cicle unilateral.

- Pactes d’investidura i governabilitat amb el PSOE. ERC va facilitar la investidura de Pedro Sánchez. Va acceptar signar els Pressupostos de l’Estat sense exigir un referèndum vinculant com a condició prèvia. Per una part de l’independentisme, això és normalitzar l’Estat sense contrapartida sobiranista real.

- Rebuig explícit a la via unilateral (2019–2024). Dirigents d’ERC han afirmat reiteradament que la via unilateral “no és viable”. Cal un acord amb l’Estat. Aquesta posició és de fet un abandonament del mandat de l’1-O.

- Debat intern sobre abandonar la independència com a objectiu. Articles i declaracions de dirigents històrics com Joan Tardà han obert el debat sobre deixar la independència com a horitzó central, cosa que ha evidenciat una fractura interna notable.

- Prioritzar l’“eix social” sobre l’eix nacional. ERC ha defensat governs i pactes “d’esquerres” encara que no fossin independentistes.

ERC ha estat recurrentment un partit que canvia la bandera de combat per la de resistència institucional. Una cadena de claudicacions amb bona retòrica.