ORIOL JUNQUERAS, EL BOTIFLER MAJOR

Passat el 9N (any 2014), Esquerra Republicana de Catalunya, comença a fer moviments estranys, enfrontant-se a Artur Mas. Oriol Junqueras es desmarca d’anar units a favor de la independència.

Aquest fet tan sorprenent ja no el vàrem entendre la majoria de catalans, a què juga aquest ara?

No va voler anar a eleccions amb un partit únic que reunís a ERC i el PdeCAT. Va acusar a Mas de no fer un referèndum vinculant, boicotejant-lo primer i posteriorment, quan ja es veia que seria un èxit, afegint-se. Aquesta mateixa jugada la repetiria temps després amb Carles Puigdemont.

Les eleccions es van fer el setembre del 2015, massa tard, puix que els de Podem havien entrat fort en la política gràcies al suport de l’establishment- i el 47% i escaig dels vots independentistes van ser insuficients per fer valer el resultat i declarar la independència.

ERC (amb Antonio Baños com a representant la CUP i tots els mitjans de comunicació de l’establishment) van sortir en tromba dient que no s’havia arribat al 50% i que havíem perdut. Junqueras va salvar pels pèls el primer assalt, però el perill d’esdevenir independents encara era molt evident.

El cop de gràcia, el va assolir en les reunions secretes amb la franquista Soraya Saéz de Santamaria a principis del 2017. Mancaven entre vuit i deu mesos pel Referendum i ho va fer d’amagat de Carles Puigdemont. Poc després, una de les trobades va ser publicada a la premsa i mai va ser desmentida. En la seva línia, Junqueras no va dir mai res del tema però tampoc va negar-ho -aquí també entra el fosc paper dels Media catalans dels qui en parlaré en un altre enllaç.

De què podrien haver parlat tant en secret en un moment tant crític?. Es desconeix, però a la vista dels fets posteriors, tot sembla indicar van acordar l’estratègia (la real) de Junqueras:

Destruir el independentisme des de dins.

A les hores cap dels dos (Junqueras i Soraya) sabien com aturar el referèndum. Debien acordar que Junqueras seguís liderant el moviment independentista per fer-lo explotar després del referèndum quan la gent ja no pogués reaccionar. Si es feia explotar abans hi havia el perill que el propi partit quedés descavalcat del procés.

Junqueras era el responsable de configurar les estructures d’estat que ens havien de servir per poder funcionar des del primer moment. No va fer res en un any i mig. Va segrestar les funcions organitzatives per boicotejar-les. Passats uns mesos del nomenament de Puigdemont com a president de la Generalitat i vist que no feia res, aquest convocà de forma reiterada a Junqueras per demanar-li explicacions.

No va servir de res, Junqueras callava i deixava que el temps anés passant. En una reunió entre els polítics del Procés i la societat civil a Setmana Santa del 2017 es va acordar que no podien fer efectiva la independència per la impossibilitat de mantenir-la. També s’ha de destacar el paper de Raül Romeva com a responsable de trobar aliances internacionals. No les va buscar, es limità a explicar la nostra causa.

Els dies posteriors al referèndum, Junqueras es mostrava com el més abrandat de tots i va fins i tot acusar de traïdor a Puigdemont, a través el seu lacai Rufián (allò de les 155 monedes de plata), quan es va inclinar després del referèndum per noves eleccions. La idea inicial era que fos el propi Puigdemont qui es tirés enrere per denunciar-lo com a traïdor i retirar-lo del camp de batalla polític, a ell i al seu partit. Junqueras tindria tot el suport de l’establishment (premsa, ràdio, TV) i de tots els partits polítics, de forma que Puigdemont i JxC quedarien aïllats i desactivats. Puigdemont no va cedir, el referèndum es va fer i la DUI proclamar. D’aquesta manera Junqueras es va veure obligat a rendir-se sense condicions, anar a judici. Ja farien quelcom per estalviar-li la presó.

Posteriorment a la Proclamació de la DUI, Junqueras va desaparèixer, estava amagat a Montserrat, en ple atac de pànic, valaent, valent no ho ha estat mai.. Es va lliurar a les autoritats i malgrat les seves lloances a Espanya durant el judici, tampoc li va sortir bé (la judicatura i el “deep State” tenen agenda pròpia, son de VOX i no negocien amb els que consideren els seus enemics). És va passar 3 anys a la garjola. Tres anys de rancúnia contra Puigdemont per no haver-se rendit abans que ell ho hagués de fer. Això també explica perquè Junqueras va menystenir a Marcela Topor, la dona de Puigdemont, quan el va visitar a la presó, i també perquè Junqueras no contestava a les cartes que Puigdemont li enviava a la presó. La humiliació dels catalans començà i ens durà fins avui.

L’indult va arribar, molt més tard de l’esperat per ell però va arribar. Al país del costat, no podien suportar gaires dies més la pressió internacional pels presos polítics i els haguésin alliberat sense cap tipus de negociació. Junqueras els hi va fer el favor d’acceptar un indult condicionat que salvava la cara del govern de Pedro Sánchez davant Europa i era una humiliació per a nosaltres. Posteriorment, cada vegada que a la UE demanaven explicacions als nyols per la repressió, utilitzaven l’indult per justificar-se.

A finals del 2017 i des de la presó, Junqueras va anunciar un canvi en el ideari del partit: aconseguir l’hegemonia del partit. Això representava un gir de 180º, passant a prioritzar el partit i a aparcar la independència per sempre mes, i per tant la unió dels partits independentistes.

Si prioritzes el partit, has de col·laborar amb els teus botxins perquè et dona càrrecs, sous i protagonisme. Has de combatre el teu adversari més proper, Junts x Cat, convertint-lo en l’enemic. Has de boicotejar qualsevol iniciativa de Junts per anar plegats. Has de buscar la màxima exposició publica en els "media" amb tertúlies que l’establishment controla. Has de mentir i manipular perquè les veritables intencions quedin amagades als teus electors. Resumint i a la vista dels fets, podem concloure que Puigdemont i JxC van seguir sent l’enemic a batre per ERC.

De fet, aquesta proclamació encaixava en el seu recorregut fins a aquell moment, tant quan va provar de boicotejar la Consulta d'Artur Mas al novembre del 2014, quan posteriorment es va negar a fer unes eleccions plebiscitàries amb Puigdemont. També explicava el que passaria més tard, quan mitjançant el president de la mesa Torrent varen impedir la proclamació de Puigdemont com a president de la Generalitat al gener del 2018 o quan amb l’ajut de la fiscalia van abatre Torra i posteriorment Laura Borràs.

En definitiva, Junqueras, qui encapçalava el moviment independentista amb Puigdemont, es va posar d’acord amb Sáez de Santamaria per destrossar el moviment des de dins i dominar el panorama polític resultant. La idea era que sense JxC, ERC no tindria rival en el camp nacionalista i podria manar dins la colònia catalana amb hegemonia, i només amb el PSC com a rival, raó per la qual fins fa un parell d’anys mai ha volgut arribar a acords amb el PSC encara que sigui el germà desvalgut del PSOE, el seu gran aliat.

ERC seguia boicotejant tots els esforços per organitzar una resistència, ja sigui combatent l’exili amb Puigdemont com a màxim representant, com amb el Consell per la República del que es va desentendre per complet o amb Òmnium a la que va assaltar ocupant la direcció i utilitzant-la contra el moviment independentista. Així, va arribar a afirmar que la Diada del 11S era excloent o a boicotejar les mobilitzacions per la commemoració del 1O. Va voler també fer-se amb el control de l’ANC i al no aconseguir-ho va intentar desprestigiar a Lluís Llach, acusant-lo de ser de Junts.

Hi ha també anècdotes il·lustratives que han passat a l’oblit, com la vaga de fam que varen fer a la presó els presoners polític de Junts i Jordi Sánchez. Junqueras i els seus es varen desmarcar i Jordi Sánchez (després veurem que és un personatge molt tèrbol) va avortar la lluita tot dient que “no estaven boixos i que no pensaven arribar fins al final”. Evidentment, els "media" els van deixar de costat des d’aquell moment.

ERC i el boicot al Govern català independentista.

Després d’una legislatura presidida pel MHP Torra de JxC que ERC va boicotejar fins a fer-lo fora de la presidència de la Generalitat i, posteriorment, fer el mateix amb Laura Borràs com a presidenta de la mesa, ERC va guanyar les eleccions de Catalunya al 2021. Per fi aconseguien l’hegemonia i la eufòria es va deslligar a les files del partit. Faltava però convèncer a JxC que realment volien treballar per la independència i la responsable de la negociació, Elsa Artadi, no ho veia gens clar i varen estar mesos sense assolir cap acord. Faltava que JxC es deixés enredar i la figura de Jordi Sánchez -un talp d’ERC caigut ara en desgràcia- va ser clau. En un cap de setmana va sortir de la presó i arribà a un acord amb ERC en el que els hi deixà el control dels mitjans de comunicació, el més preuat per ERC. El cercle s’havia tancat: hegemonia, control dels "media" i suport parlamentari. Ara podrien posar la directa i el MHP Aragonés s’hi va posar a fons, un altre botifler.

La legislatura presidida per ERC va ser un seguit d’humiliacions pels independentistes. Van anar al Senat a explicar-los la seva bonhomia, amb els senadors enfotrent-se, va anar a una gira per Llatinoamèrica acompanyat d’ambaixadors espanyols, va crea un comitè de Claredat, lideradt per una espanyolista de C’s i amb la oposició del Parlament, per estudiar alternatives al Referèndum per tal de acabar amb el independentisme, varen anar al Marroc a explicar el significat de Renda Ciutadana, una quantitat que donaríem a tots els ciutadans que no treballessin i a Finlàndia per explicar el nostre model educatiu, que està assolint els pitjors resultats mai vistos a Catalunya en les proves PISA i així un llarg etcètera. La paciència de JxC va durar dos eterns anys fins que van decidir sortir del Govern amb una pèrdua estimada de uns 20 milions d’€ en sous. ERC s’ho va entomar bé, convençuts que ells sols podrien tirar endavant, i els seus van ocupar tots els càrrecs vacants.

Paral·lelament i per ampliar la seva base de votants, la seva prioritat des de finals del 2017, van seduir a gent del PSC, Joaquim Nadal i Ignasi Elena, quin parell, i dels Comuns a Gemma Ubasart, la pitjor Consellera de Justícia de la història, mala peça al teler, tots ells contraris a la independència, així com reclutar gent d’origen estranger com Najat Driouech o Chakir El Homrani per atraure als seus compatriotes. En aquest sentit, el MDP Aragonès ,D de deplorable, va arribar a dir en castellà en una reunió amb uns pakistanesos que ells no s’havien d’integrar, que ja eren catalans. És a dir, el president de Catalunya desincentivava la necessitat de parlar català als nouvinguts per tal de promoure el vot al seu partit, assolir el poder a qualsevol preu.

Segons un article publicat per la Rahola al Nacional, a l’octubre del 2023 va haver-hi una reunió secreta entre el PSC, ERC i els Comuns en la que es van assolir els següents acords: fer tripartits on sumessin a totes les administracions, convocar eleccions abans del retorn de Puigdemont i confeccionar una llei d’amnistia que deixés Puigdemont fora de la seva aplicació. Ho han seguit fil per randa

Els hi quedava però l’escull de l’exili. Ja d’entrada, Junqueras no va voler saber res de fer un front comú amb els exiliats. Ni tant sols va voler anar el primer en una llista conjunta amb Puigdemont a les eleccions europees i va escollir anar amb Bildu, sense cap estratègia intel·ligible, més enllà de un front d’esquerres perifèriques sense propòsit. En els darrers anys i per dues vegades han volgut desactivar l’exili amb la iniciativa de “negociar” amb Pedro Sánchez una sortida que els afavorís, tant a ells com a Espanya, amb una espècie d’indult amb pena de telenotícies. Puigdemont es va assabentar amb anticipació i ho va avortar per partida doble. És un tema pendent que encara han de resoldre i de moment els hi fan un buit informatiu total.

Com estava acordat amb el PSC i els Comuns, el MDP Aragonès, D de deplorable, va convocar eleccions abans que Carles Puigdemont pogués tornar. La excusa va ser que cap partit li aprovà els pressupostos. Per un costat tenia el PSC que exigia el Hard Rock, l’ampliació de l’aeroport i el quart cinturó i per un altre els Comuns que no acceptaven les condicions del PSC. Tot en ordre, una mica de comèdia i podrien convocar eleccions. Hi havia però un altre escull, Junts només demanà la eliminació del impost de successions, que representaven un 500 milions a l’any completament assumibles i més tenint en compte que podien accedir a una ampliació de la despesa per aquell any que en cas contrari es perdria. ERC s’hi va negar ja que no estava clar si l’aprovació de la llei d’amnistia permetria el retorn immediat de Puigdemont i això era un risc que podria trencar el pacte entre les esquerres. Ara, amb el MHP Illa, tant el Comuns com ERC accepten tot el que vulgui el PSC, ja sigui Hard Rock o l’ampliació de l’aeroport. Ja no cal prolongar l’engany i només és qüestió de temps.

Malgrat tot el suport dels "media", ERC va perdre molts escons però Junts es va quedar molt lluny de la majoria absoluta i el tripartit sumava. Com estava també acordat van proclamar a Salvador Illa del PSC, el partit més votat, president de la Generalitat. ERC no va gosar entrar al govern però va conservar un gran nombre de càrrecs. La pista d’aterratge per l’espanyolització completa de Catalunya s’havia instal·lat i el PSC s’hi va posar en força des de l’inici, sense oposició dels socis i amb Junts en minoria. Per rentar la seva imatge, ERC demanà un finançament singular. Després de quasi 2 anys, encara estan estudiant com vendre-ho als respectius electorats del PSC i ERC. Finalment ERC ha donat estabilitat al govern de Catalunya però ha sigut pel del PSC, un partit espanyolista que està deixant Catalunya en quelcom similar a una ILLA deserta.

Fent Illa president no evità l’hegemonia perduda, però van buscar minimitzar la catàstrofe d’anar a una nova convocatòria electoral, en la que haurien perdut bous i esquelles a banda de tots els alts càrregs infiltrats a cop de recolçament a Illa.

A més, fer Illa president suposava que Puigdemont es retirés i això era el premi gros. Però Puigdemont no va complír la seva paraula perquè sabia que només ens perjudicaria a tots els independentistes.

Paral·lelament, a partir de les eleccions generals del 2019 i en plena repressió, busquen desesperadament l’estabilitat de l’Estat Espanyol, donant suport al govern de Sánchez, fins i tot en els pressupostos. Col·laboren en la repressió dels independentistes via Mossos i judicatura o confeccionant lleis com la de disturbis que es va fer a BCN a quatre mans amb el PSOE, pensada per reprimir qualsevol manifestació independentista. Amb tot l’anterior i per omplir tertúlies i diaris, s’inventen una “taula de diàleg” amb la intenció oculta de que Europa es mantingui al marge, donat que les dues parts en conflicte demostraven que col·laboraven, i així, tant ells com Pedro Sánchez, tinguessin llibertat per acabar amb l’independentisme sense interferències i dificultar al màxim la bona feina de l’exili. Evidentment, el resultat de les negociacions va ser cero i de fet, el PSOE, fart de fer el “paripé” va desconvocar la taula després d’unes poques reunions sense que ERC gosés protestar. Així va transcorre la primera legislatura de Sánchez.

En la segona legislatura els resultats van obligar a ERC a un canvi tàctic, que no estratègic. Junts s’havia convertit en necessària per la governació d’Espanya i estava disposada a vendre el seu suport a un preu molt alt. En aquestes condicions, ERC estava obligada a competir amb Junts per no quedar en evidència. Per investir Sánchez, Junts va demanar l’amnistia, el català com a llengua oficial a l’UE (i també català al congrés) i una taula de negociació amb mediador internacional. ERC estava obligada a moure’s de la seva complaença amb el PSOE i a fer quelcom per fer veure que eren exigents. Així, si durant la primera legislatura no havien aconseguit res del PSOE, en aquesta van demanar el traspàs integral de rodalies i, com Junts, l’amnistia. La segona era urgent ja que Junts ho havia condicionat a la investidura i ERC s’hi va posar. Va articular una llei plena de forats que permetia al TS saltar-se-la sense immutar-se i, sobretot, no aplicar-la a Puigdemont. Junts va votar en contra i va fer la seva ja blindada contra interpretacions jurídiques. Els jutges van haver de fer un cop d’estat judicial per evitar aplicar-la i encara hi estem pendents. En relació al traspàs integral de rodalies, el resultat final ha sigut, un auto traspàs de Renfe a Renfe. Rodalies segueix en mans de l’Estat i Catalunya no té capacitat per influir. La diferència és que ERC disposa d’un organisme on col·locar afiliats amb càrrecs i sou i a partir d’ara el espanyolisme dirà als usuaris que la responsabilitat de les continues averies és nostre.

En definitiva, en aquesta segona legislatura ERC té dos propòsits. Competir amb Junts en demandes al PSOE, per pur marketing polític i per evitar que Junts les faci seves i, complementàriament, boicotejar les demandes de Junts. En el cas de l’amnistia els hi ha sortit malament i ara ho estan fent amb el traspàs de la gestió en immigració. Han demanat a Pablo Iglesias que la bloquegi i que no l’aprovi. Aquest ha acceptat, tot dient que Junts és un partit xenòfob i la votació de la llei al Parlament ha quedat posposada sense data.

Com a colofó final, el MDP Aragonès, D de deplorable, va anar a la prestigiosa universitat americana de Yale per donar una conferència sobre com desescalar el conflicte català, explicant al món la nostre humiliació amb un somriure.