EL PARLAMENT DE LES ALIMANYES

Un conte per a adults amb memòria i paciència.

En un país cobert de boscos, valls i prats, on regnava la desconfiança i el crit fàcil, les bèsties decidiren un dia organitzar-se. Fartes de l’arbitrarietat del caos i els cops de garrot del més fort, que els tiranitzava i no deixava de tallar caps, establiren que havia arribat el moment de fer política, i van crear quelcom anomenat Constitució espanyola. Un manual d'instruccions molt gruixut, inintel·ligible, indigerible i insuportable, que en comptes d'oferir llibertats, solucions i mesures de creixement, ho deixava tot ben lligat, immobilitzant tothom que penses diferent, o que volgués fer altres tipus de propostes de creixement i llibertat. Necessitem una cambra de debat, no pas una cova de rugits, digué una guineu vella, amb la cua llustrosa i els ulls entelats d’ambició. Així fou com nasqué el Parlament de les Feristeles. (Criatura salvatge de talla mitjana o petita)

Els primers dies foren de celebració. Tot era nou: els seients de fusta noble, els micròfons, els reglaments (que gairebé ningú llegia). Però aviat, molt aviat, l’instint superà la il·lusió.

El Lleó, que s’havia presentat com a “cap de la convivència”, ocupà la presidència. Parlava de diàleg mentre plantava la pota a sobre del micròfon perquè cap altre pogués parlar. Cada discurs seu començava amb “Com ja vaig dir fa anys…” i acabava amb un rugit que es registrava per la història i els ciutadans com a “aplaudiment”.

Les Guilles, que ocupaven escons a banda i banda, s’havien especialitzat en l’art del doble llenguatge. “Estimem el poble”, deien, mentre es repartien territoris, favors i càrrecs entre copes de vi i un somriure lleu. Eren mestres en fer veure que escoltaven mentre redactaven esmenes que ningú no havia demanat.

Els Llops, des de l’oposició, mai no estaven d’acord amb res. “Això és la fi de la selva!”, cridaven cada setmana, tot i que feia anys que deien el mateix. Quan no hi havia cap llei per atacar, es barallaven entre ells. Però això sí: sempre demanaven la paraula, sobretot per no deixar parlar als altres.

Les Serps s’arrossegaven silenciosament. Es reunien amb tothom, no es comprometien amb ningú. El seu lema no escrit era: “Avui amb tu, demà ja es veurà.” Ningú no sabia com, però acabaven decidint totes les votacions.

Els Porcs senglars, carregats amb mocions sobre carreteres, menjadores i regadius, bramaven amb passió rural. “El territori és viu!”, cridaven, però ningú no els escoltava fora del seu comitè. Això sí: cada any, aconseguien un parell de ponts i un poliesportiu.

Els Galls i Galls Dindis cantaven cadascun des del seu racó. Cap no entenia el dialecte de l’altre, però tots exigien reconeixement nacional, selecció pròpia, i competències en tot. Si no ho tenien, trencaven pactes. I si ho tenien, en volien més.

I sota tot plegat, les Rates. No parlaven en veu alta, però els seus noms apareixien sovint als informes confidencials. Sabien on eren els diners, qui havia cobrat què, i com silenciar-ho. Sempre hi havia alguna obra pública, algun contracte o algun escó que feia olor de claveguera.

Tot això s’aguantava per les Tortugues, funcionaris pacients i lents. Portaven les lleis de taula en taula, segellaven documents, ho arxivaven tot. Si un dia no venien, el Parlament quedava paralitzat. Si venien, també.

Els anys passaren. Algunes bèsties marxaren, d’altres en vingueren. Però l’esperança inicial es convertí en rutina. La selva continuava sent selva, només que amb aire condicionat, micròfons, documents d'aforament, portes giratòries i sobretot "sous blindats".

Els ciutadans, cansats, miraven el Parlament per la pantalla. Alguns reien, altres ploraven, i molts apagaven el televisor.

Però el Parlament seguia. Perquè així com les bèsties havien après a parlar, també havien après a no escoltar.

I, el més lleig de tot, tant si governaven els d'un cantó, com si governaven els de l'altre, el resultat sempre és el mateix, els que perden són sempre els ciutadans/es.

Conclusions:

El Parlament dels Escurçons no té solució, ni a curt termini, ni de futur.

Quan les bèsties fan política, potser deixen de matar-se, però no deixen de devorar.