CERVESERIA UNIVERSITAT. PÇA. UNIVERSITAT 11, BARCELONA

Imatge
  Dimarts 10 de març, a la Cerveseria Universitat. Dos estudiants fan una cosa absolutament revolucionària: demanar unes mitjanes… en català. Sí, sí, així de salvatges. La cambrera, defensora acèrrima de l’orde lingüístic universal, decideix posar límits al caos i respon que, si no ho diuen en castellà, ella no els atendrà. Ordre restaurat. Civilització salvada. Resum de la seva política d’atenció al client: “Si no parleu en castellà, no us atendré. Us pireu del bar.” I, per si algú pensava que era un malentès puntual, ho deixa ben clar amb orgull corporatiu: “Això és el que fem amb tothom qui parla català aquí al bar.” Tot molt normal. Ja se sap que demanar una cervesa en català és pràcticament una activitat d’alt risc. Si voleu veure el vídeo:  https://twitter.com/i/status/2031753532068515864

EL DRET A NO SABER CATALÀ NO EXISTEIX



1. El català com a llengua pròpia i oficial

A Catalunya, segons l’Estatut d’Autonomia (article 6), el català és la llengua pròpia del país i, juntament amb el castellà, és llengua oficial.

Això vol dir que tothom té el dret d’usar-les i el deure de conèixer el castellà, però no s’imposa el deure de conèixer el català. (Recordeu Alfonso Guerra: nos hemos cepillado el estatuto de catalunya).


2. Diferència entre “dret a saber” i “dret a no saber”

El sistema jurídic espanyol reconeix el dret d’utilitzar el català, però no reconeix el dret a ignorar-lo, per diversos motius:

  • El català forma part del patrimoni cultural col·lectiu.
  • El seu ús i coneixement s’emparen com a bé comú, i per tant no pot existir un “dret a no conèixer-lo”, ja que això aniria en contra de l’obligació dels poders públics de promoure’n l’ús i la normalització.
  • L’ordre constitucional no preveu el dret a no conèixer una llengua oficial (miracle).
  • La Constitució espanyola (art. 3.1) estableix que el castellà és la llengua oficial de l’Estat i que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la, però no parla d’un dret a no conèixer altres llengües oficials.

Per tant, aquest dret “negatiu” no existeix legalment. La cooficialitat implica convivència, no exclusió.

Quan una llengua és cooficial, això vol dir que tothom pot usar-la i les administracions han de garantir-ne l’ús, però no que una persona pugui exigir que mai se li adreci ningú en aquella llengua.


3. La funció pública i la igualtat d’accés.

En determinats àmbits (administració, educació, sanitat...), és raonable exigir el coneixement del català per garantir els drets lingüístics de la ciutadania.

Si existís un “dret a no saber-lo”, això impediria garantir el dret dels altres a ser atesos en català.

En resum: El “dret a no saber català” no existeix perquè: 

  • Seria contrari al principi de cooficialitat.
  • Entraria en conflicte amb el dret d’altres ciutadans a usar-lo.
  • Negaria la funció dels poders públics de protegir i promoure la llengua pròpia.
  • El dret espanyol no reconeix drets negatius d’aquest tipus (com “el dret a no saber”). Aquest darrer paràgraf, potser seria millor no posar-lo, més que res per no donar idees a la gent tipus Alfonso Guerra.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

ESQUERRA REPUBLICANA I LA INDEPENDÈNCIA

LA "NO DEMOCRÀCIA"

ENGANYIFES LEGALS, O NO. (CONSERVES DANI)