ÒMNIUM, ERC, PP, VOX I VES A SABER QUI MES.

Imatge
Des del 27 d’octubre de 2017, data de la proclamació de la República Catalana per part del M. H. President Carles Puigdemont i Casamajó, posteriorment suspesa, i arran de l’aplicació de l’article 155 per part de l’Estat espanyol, una part significativa de l’independentisme català ha restat a l’espera d’un nou moment de mobilització col·lectiva. Aquest període ha estat marcat per la sensació d’haver de reprendre, des de zero, la lluita per la independència del país. Recentment, la greu situació del servei ferroviari a Catalunya, amb incidències constants, accidents i fins i tot víctimes, s’ha afegit a un conjunt ampli de mancances estructurals que afecten la ciutadania. Aquest context ha estat percebut com el detonant definitiu que ha conduït a la convocatòria d’una manifestació el pròxim dissabte 7 de febrer, a les dotze del migdia, sota el lema “Prou!”. Aquesta mobilització ha estat convocada conjuntament per l’Assemblea Nacional Catalana i el Consell de la República. Tanmateix, lluny...

EL DRET A NO SABER CATALÀ NO EXISTEIX



1. El català com a llengua pròpia i oficial

A Catalunya, segons l’Estatut d’Autonomia (article 6), el català és la llengua pròpia del país i, juntament amb el castellà, és llengua oficial.

Això vol dir que tothom té el dret d’usar-les i el deure de conèixer el castellà, però no s’imposa el deure de conèixer el català. (Recordeu Alfonso Guerra: nos hemos cepillado el estatuto de catalunya).


2. Diferència entre “dret a saber” i “dret a no saber”

El sistema jurídic espanyol reconeix el dret d’utilitzar el català, però no reconeix el dret a ignorar-lo, per diversos motius:

  • El català forma part del patrimoni cultural col·lectiu.
  • El seu ús i coneixement s’emparen com a bé comú, i per tant no pot existir un “dret a no conèixer-lo”, ja que això aniria en contra de l’obligació dels poders públics de promoure’n l’ús i la normalització.
  • L’ordre constitucional no preveu el dret a no conèixer una llengua oficial (miracle).
  • La Constitució espanyola (art. 3.1) estableix que el castellà és la llengua oficial de l’Estat i que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la, però no parla d’un dret a no conèixer altres llengües oficials.

Per tant, aquest dret “negatiu” no existeix legalment. La cooficialitat implica convivència, no exclusió.

Quan una llengua és cooficial, això vol dir que tothom pot usar-la i les administracions han de garantir-ne l’ús, però no que una persona pugui exigir que mai se li adreci ningú en aquella llengua.


3. La funció pública i la igualtat d’accés.

En determinats àmbits (administració, educació, sanitat...), és raonable exigir el coneixement del català per garantir els drets lingüístics de la ciutadania.

Si existís un “dret a no saber-lo”, això impediria garantir el dret dels altres a ser atesos en català.

En resum: El “dret a no saber català” no existeix perquè: 

  • Seria contrari al principi de cooficialitat.
  • Entraria en conflicte amb el dret d’altres ciutadans a usar-lo.
  • Negaria la funció dels poders públics de protegir i promoure la llengua pròpia.
  • El dret espanyol no reconeix drets negatius d’aquest tipus (com “el dret a no saber”). Aquest darrer paràgraf, potser seria millor no posar-lo, més que res per no donar idees a la gent tipus Alfonso Guerra.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

ESQUERRA REPUBLICANA I LA INDEPENDÈNCIA

LA "NO DEMOCRÀCIA"

ENGANYIFES LEGALS, O NO. (CONSERVES DANI)