SALVADOR ILLA ATACA UN TESTIMONI PROTEGIT

Imatge
  Salvador Illa ataca el testimoni protegit que va denunciar la corrupció a la DGAIA i ho fa al Parlament de Catalunya. Que la màxima autoritat política de Catalunya, el president de la Generalitat, ataqui a un ciutadà innocent, noble i que fa el que creu que ha de fer, que ha perdut la feina i està amenaçat de mort per denunciar corrupció a la DGAIA i ho faci a més en seu parlamentària, demostra que aquest no és el "Govern de tothom" i que la seva autoritat és més que qüestionable. La manca de sensibilitat i pitjor encara, manca de resolució per resoldre situacions, com a mínim, anòmales si no delictives  dins els estaments del govern és imperdonable i no es pot tolerar. Ara, aquest ciutadà indefens, de comportament noble i responsable ha estat atacat públicament per Salvador Illa i Roca, president de la Generalitat. https://t.co/qQBtagOGUW

EL DRET A NO SABER CATALÀ NO EXISTEIX



1. El català com a llengua pròpia i oficial

A Catalunya, segons l’Estatut d’Autonomia (article 6), el català és la llengua pròpia del país i, juntament amb el castellà, és llengua oficial.

Això vol dir que tothom té el dret d’usar-les i el deure de conèixer el castellà, però no s’imposa el deure de conèixer el català. (Recordeu Alfonso Guerra: nos hemos cepillado el estatuto de catalunya).


2. Diferència entre “dret a saber” i “dret a no saber”

El sistema jurídic espanyol reconeix el dret d’utilitzar el català, però no reconeix el dret a ignorar-lo, per diversos motius:

  • El català forma part del patrimoni cultural col·lectiu.
  • El seu ús i coneixement s’emparen com a bé comú, i per tant no pot existir un “dret a no conèixer-lo”, ja que això aniria en contra de l’obligació dels poders públics de promoure’n l’ús i la normalització.
  • L’ordre constitucional no preveu el dret a no conèixer una llengua oficial (miracle).
  • La Constitució espanyola (art. 3.1) estableix que el castellà és la llengua oficial de l’Estat i que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la, però no parla d’un dret a no conèixer altres llengües oficials.

Per tant, aquest dret “negatiu” no existeix legalment. La cooficialitat implica convivència, no exclusió.

Quan una llengua és cooficial, això vol dir que tothom pot usar-la i les administracions han de garantir-ne l’ús, però no que una persona pugui exigir que mai se li adreci ningú en aquella llengua.


3. La funció pública i la igualtat d’accés.

En determinats àmbits (administració, educació, sanitat...), és raonable exigir el coneixement del català per garantir els drets lingüístics de la ciutadania.

Si existís un “dret a no saber-lo”, això impediria garantir el dret dels altres a ser atesos en català.

En resum: El “dret a no saber català” no existeix perquè: 

  • Seria contrari al principi de cooficialitat.
  • Entraria en conflicte amb el dret d’altres ciutadans a usar-lo.
  • Negaria la funció dels poders públics de protegir i promoure la llengua pròpia.
  • El dret espanyol no reconeix drets negatius d’aquest tipus (com “el dret a no saber”). Aquest darrer paràgraf, potser seria millor no posar-lo, més que res per no donar idees a la gent tipus Alfonso Guerra.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

LA "NO DEMOCRÀCIA"

ENGANYIFES LEGALS, O NO. (CONSERVES DANI)

ESPANYA EN LLIBERTAT