EL DRET A NO SABER CATALÀ NO EXISTEIX

1. El català com a llengua pròpia i oficial

A Catalunya, segons l’Estatut d’Autonomia (article 6), el català és la llengua pròpia del país i, juntament amb el castellà, és llengua oficial.

Això vol dir que tothom té el dret d’usar-les i el deure de conèixer el castellà, però no s’imposa el deure de conèixer el català. (Recordeu Alfonso Guerra: nos hemos cepillado el estatuto de catalunya).

2. Diferència entre “dret a saber” i “dret a no saber”

El sistema jurídic espanyol reconeix el dret d’utilitzar el català, però no reconeix el dret a ignorar-lo, per diversos motius:

• El català forma part del patrimoni cultural col·lectiu.
• El seu ús i coneixement s’emparen com a bé comú, i per tant no pot existir un “dret a no conèixer-lo”, ja que això aniria en contra de l’obligació dels poders públics de promoure’n l’ús i la normalització.
• L’ordre constitucional no preveu el dret a no conèixer una llengua oficial (miracle).
• La Constitució espanyola (art. 3.1) estableix que el castellà és la llengua oficial de l’Estat i que tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la, però no parla d’un dret a no conèixer altres llengües oficials.

Per tant, aquest dret “negatiu” no existeix legalment. La cooficialitat implica convivència, no exclusió.

Quan una llengua és cooficial, això vol dir que tothom pot usar-la i les administracions han de garantir-ne l’ús, però no que una persona pugui exigir que mai se li adreci ningú en aquella llengua.

3. La funció pública i la igualtat d’accés.

En determinats àmbits (administració, educació, sanitat...), és raonable exigir el coneixement del català per garantir els drets lingüístics de la ciutadania.

Si existís un “dret a no saber-lo”, això impediria garantir el dret dels altres a ser atesos en català.

En resum: El “dret a no saber català” no existeix perquè: 

• Seria contrari al principi de cooficialitat.
• Entraria en conflicte amb el dret d’altres ciutadans a usar-lo.
• Negaria la funció dels poders públics de protegir i promoure la llengua pròpia.
• El dret espanyol no reconeix drets negatius d’aquest tipus (com “el dret a no saber”). Aquest darrer paràgraf, potser seria millor no posar-lo, més que res per no donar idees a la gent tipus Alfonso Guerra.