PER QUÈ, EL CATALÀ ÉS CLARAMENT MES BONIC QUE EL CASTELLÀ

A veure, siguem sincers. El món està ple de misteris: per què tenim cinc dits i no sis?

Qui va pensar que posar pinya a la pizza era una bona idea?

I, sobretot: com és que el castellà encara es considera "la llengua comuna" si la meitat dels sons semblen una moto grimpada?

Sí, amigues i amics, avui venim a trencar una llança, o dues, si cal, en defensa del català, aquesta llengua meravellosa que sona com una barretina acariciant una gralla.

Les vocals del català: una simfonia

El català no té només les típiques "a, e, i, o, u", no. En té més! Una "e" oberta, una "e" tancada, una vocal neutra que només podem pronunciar després de veure tres capítols seguits del “Polònia”. I què té el castellà? Doncs una "e" i una "o" que serveixen per a tot. És com si haguessin comprat les vocals en oferta, cinc per dos euros al Mercadona.

El català és elegant i misteriós

Vols demanar silenci en català? "Xst!" Amb tres lletres, ja t’entenen. És un idioma que et deixa fer de ninja lingüístic. En canvi, en castellà has de dir “¡Silencio, por favor!”. Molt educat, sí, però quan acabes de dir-ho, ja han cridat els bombers i el gos ha fugit.

"Jo no t’estimo" sona molt més educat que "No te quiero"

Fem la prova. En català: "Em sap greu, però no t’estimo." En castellà: "No te quiero." Uau. És com passar d'un poema de Miquel Martí i Pol a una bufetada emocional de telenovel·la veneçolana. I si ho dius en valencià, encara sona més tendre, com si et deixessin amb un petó al front.

El català té el “ny” i el “l · l”... i el castellà què té?

El "ny" és una abraçada sonora. Digues-ho: "cony", "anyell", "castanyada". Sona a tardor, a castanyes i a iaies que t’emboliquen amb bufandes gegants. I la "l · l" geminada? Dues eles amb espai entre elles per no barallar-se. Això és democràcia ortogràfica, això és pau. I mentrestant, el castellà es conforma amb “ll”, tot enganxat, sense intimitat ni respecte.

En català diem “cap de suro”. En castellà et diuen “imbécil”

Hi ha nivell o no? Nosaltres insultem amb tendresa. “Ets un torracollons, nano” i ja està, ningú s’ofèn del tot. En canvi, el castellà és com un bufet lliure de faltes de respecte. On és l’amor?

Conclusió: parlem clar (i català)

No diem que el castellà sigui una llengua dolenta. Només diem que, comparat amb el català, és com si et donessin gasosa calenta quan demanes cava.

Així que ja ho saps: si vols sonar com algú culte, simpàtic, encantador, i amb bon gust per la fonètica...

Parla català. I si a sobre saps posar el pronom feble on toca, et mereixes un monument.